Adéu!
És un moment de canvis i de nous projectes, de pensar solucions i aclarir les coses.
Ja queda menys d’un any perquè tu te’n vagis i cada cop la idea de viure sense tu se’m fa més i més pesada. Se que potser estic sent melodramàtica, però es molt dur dir-te adéu. Sempre m’he considerat una persona que odia els canvis i que li encanta la tranquil·litat de les coses senzilles, però molts cops els canvis venen donats. És molt difícil animar-te a marxar, a complir els teus somnis sense poder estar al teu costat. Tant sols espero que dintre d’un any puguis dir-me que m’estimes igual que ara.
Vull que sàpigues i que entenguis que és complicat animar a marxar a la raó de la meva existència sense trencar a plorar desconsoladament, vull que sàpigues que això que estic fent m’està trencant el cor per moments, però en fi, es per el teu bé oi? I per això t’ajudaré sempre i posaré la millor cara quan m’expliquis els teus plans de futur.
Se que aquest any vols acomiadar-te de tots els teus amics i dedicar més temps a totes les teves activitats culturals, perquè se que per tu són molt importants i creus que 16 mesos al estranger poden fer-te allunyar d’ells. Però en canvi no cuides amb suficient cura la nostra relació. Prou bé saps que a mi em tindràs incondicionalment però tot i així, m’has de cuidar perquè pugui quedar-me tranquil·la a Barcelona mentre tu estaràs a Brussel·les. Ja sembla una pel·lícula i tot!
Som molt joves, tant sols tenim 20/21 anys però puc dir-te que amb els tres anys i quatre mesos que porto al teu costat mai m’he penedit d’haver-me enamorat de tu, perquè tu representes tota la meva total felicitat.
T’estimo, sempre ho faré.
Entradas
7 de marzo de 2011, 17:01
Molts cops em dius que tens la sensació de no ser la meva prioritat. Molts cops també et dic que tens part de raó. Malgrat que en temps i en sentiment prou bé saps que ho ets, sé que manca alguna cosa. Manca, potser, que m'obri més a tu, un altre cop. Que recuperi aquell Silvio que tu dius voler estimar.
I per això et comento. Perquè porto dies amb paraules maques al cap, perquè he començat i esborrat des de poemes fins a cançons. I em fa vergonya, crec que ja ho saps. Sé que serà dur. Mai no ho he negat. De fet, ni jo mateix vull acceptar-ho. Suposo que t'hauràs adonat, però no vull marxar d'aquest món on sóc FELIÇ. I on tu tens gran part de culpa, carinyu.
A més, saps que tot això m'està consumint. Fa mesos que el cansament que porto a sobre és molt i molt gran. Adona't que el que vull és només desconnectar, sempre.
Però tu et mereixes molt i molt més. I aquest temps amb tu és el millor que m'ha passat. Per això, em plantejo aquest problema d'una altra manera. Som molt joves com tu dius. No podem veure tot això com una oportunitat? Com la millor manera d'encarar el nostre futur volent estar junts?
Jo no sé si ho veig així, però és com ho vull veure. I voler és poder.
T'estimo!